ANÀLISI VÍDEO/REPORTATGE EDUCAT 1x1

En el reportatge visionat a l’aula, es pregunta a professors i alumnes quina és la seva postura i què pensen sobre el projecte EDUCAT 1X1 (1 ordinador per a cada alumne).

Tant professors com alumnes, ens defineixen el projecte com un model idíl·lic que ajuda a què les classes siguin més divertides i no es facin pesades, alhora que engresca, tant a professors com a alumnes, fent que es sentin més útils i actius en la seva tasca.

Els professors ens expliquen, però, que fan falta una sèrie de recursos i eines per a què la utilització dels llibres digitals sigui òptima; la pissarra digital, el suport del moodle, recursos de la web i, fins i tot, l’elaboració de propis materials creats pels professors o per altres docents de la mateixa branca. Per tant, la utilització de recursos informàtics suposa una feina extra, cosa que no passa amb els llibres de text, però, alhora, una infinitat de recursos i la possibilitat d’obrir els temaris tant com es desitgi. Segons el seu parer, és recomanable combinar diferents eines informàtiques, ja que, per exemple, el moodle es gestiona des del centre i, per tant, es podrà adequar als diferents tarannàs que puguin tenir les escoles,mentre que el llibre digital es gestiona des d’una empresa externa i és més difícil adaptar-lo a les necessitats del moment.

Els professors, també, ens remarquen que aquesta metodologia ajuda a que els alumnes se sentin responsables del seu propi aprenentatge; ells han de construir-lo, no ser esponges que tan sols capten la informació i la escriuen en les seves llibretes. Cada vegada s'orienten més sols, tot i que necessiten unes pautes generals que els hi hauran de prestar els seus professors. Això implica que s’hagin de preparar més les sessions, que no siguin una rutina.

Pel que fa a la gestió de l’aula, s’ha d’ordenar l’ús dels ordinadors, ja que pot fer que els alumnes es desconcentrin. Els docents ja no es col·loquen davant de la classe i exposen el temari, sinó que es posen al darrere i es van passejant per la classe. Tot i això, coincideixen en la idea de que si un noi és mogut i li costa prestar atenció, ho serà amb o sense l’ordinador al davant.

 D’altra banda, amb la utilització dels ordinadors, els alumnes poden fer servir diferents metodologies, més amenes i divertides, com per exemple grabar-se mentre llegeixen i, posteriorment, fer-se una autoavaluació, realitzar exercicis col·laboratius en línea, obrir fòrums per expressar opinions i/o preguntar dubtes... En definitiva, les sessions es fan menys expositives i més interactives.

Els aspectes que no apareixen al reportatge i que són força importants per a fer-ne esment com a mode de crítica són els següents:

-Els professors no reben tota la formació que necessiten. Existeixen cursets per a professors, però aquests no són suficients en molts casos. A més a més, els professors no solen estar ben informats sobre on poden anar a fer aquests cursets de forma gratuïta.

-Els mestres han de vigilar constantment als alumnes, ja que al tenir Internet a les aules, aquests poden fer altres coses que no tenen res a veure amb les tasques que es fan a la classe i desconnectar totalment.

-No s’ha demanat l’opinió dels pares dels alumnes i, per tant, segur que n’hi ha alguns que no estan d’acord amb aquest nou us de la tecnologia, però s’han vist obligats a què els seus fills l’utilitzin.

-Hi ha alumnes que són massa petits per a dur aquest tipus de material a la motxilla, ja que no tenen una idea del import que aquests aparells suposen i estan acostumats a llençar la motxilla o, constantment, se la obliden. Per tant, això suposarà una despesa que, potser, moltes famílies no es poden permetre.

-També cal parlar del finançament estatal, el qual és molt elevat i, tenint en compte l’actual crisi econòmica per la que estem passant, aquestes despeses no són gaire ben rebudes.

-El rol dels professors canviarà, ja que hauran d’apropar-se més als nois i, aleshores, aquests poden perdre-li el respecte. D’altra banda, també pot ser que aquestes relacions més estretes ajudin a crear un bon ambient a l’aula. Tot depèn del rol en el qual se situïn els alumnes.

- A més a més, la connexió a Internet en cap cas és 100% efectiva i falla sovint. En aquests casos, què han de fer els alumnes que no disposen de llibres?

Per últim, de cara al futur i si el projecte segueix en peu, les infraestructures escolars variaran ja que les aules d’informàtica es reduiran, l’accés a la xarxa haurà de ser més ampli (Wi-Fi), les aules s’hauran de reubicar per a què els nois puguin treballar amb l’espai suficient, entre d’altres. Com som pioners hem d'ajudar-nos tots, entre professors i alumnes; els primers tenint una ment oberta, sent innovadors i facilitadors i, els segons, col·laborant i fent les classes més fàcils pels professors.

Amb aquest projecte es pretén que els alumnes adquireixin unes habilitats i unes competències informàtiques que no són possibles d’adquirir utilitzant els llibres de text i, així, que puguin es desenvolupar amb les seves plenes capacitats per la xarxa, ja que en el futur les noves tecnologies seran el pa de cada dia.

En conclusió, com ja hem dit anteriorment aquests mètodes suposen un aprenentatge més actiu i engrescador i fan que l’alumne sigui l’autor del seu propi coneixement. Això pot contribuir a la reducció del fracàs escolar, però si a aquest interès li restem tot el temps que podem arribar a perdre en el procés educatiu, ja sigui el temps que es triga en tenir tot el material preparat, el temps que els nois es distreuen fent d’altres tasques, d’avaries, col·lapses... Sortim guanyant o perdent? No ho sabem del cert, però segons el nostre punt de vista, una combinació de llibres de text i recursos informàtics (a les institucions escolars) seria l’opció més encertada.



 

AUTORES: Cristina Díaz Ortiz i Luz Maria Jiménez Carmona.

ANÀLISI D’UN VÍDEO/IMATGE

ANUNCI PUBLICITARI “Gillete”: http://www.youtube.com/watch?v=EPWkl1i03bc

Creat el 20/12/2008

Pel què fa a la lectura denotativa del vídeo, el missatge que transmet està construït combinant text, dibuixos animats i música de fons per a fer-lo més atractiu pels espectadors. A més a més, se’ns explica una mena d’història o conte, extrapolable a totes les famílies; una parella tenen un criatura i, des d’aleshores, la mare està tot el dia pendent d’aquesta, donant-li petons, agafant-la a coll, fent-li carícies... El nadó es burla del pare perquè tota l’atenció és per a ell. Fins que un dia, tot llegint el diari, el pare veu l’anunci de les fulles d’afaitar Gillete, el lema del qual és “Your skin as soft as a baby” (la teva pell tan suau com la d’un nadó). El pare comença a utilitzar aquestes fulles i, tot seguit, la mare torna a prestar-li l’atenció que abans donava al nadó. Finalment, l’anunci s’acaba amb la lluita entre nadó i pare pels petons de la mare, cosa que dóna peu al nou lema de les fulles d’afaitar; “Fight for kisses” (lluita pels petons).

Per tant, s’utilitza un pla narratiu on els personatges principals (pare, fill i mare) es veuen sencers i es mostren perfectament les accions que realitzen cadascun, però també tenen cert valor descriptiu; veiem la casa, el comportament dels personatges, les activitats que duen a terme, etc.

Els personatges són dibuixos, en concret, una família de tres membres; pare,mare i fill. Els fets ocorren en un lloc quotidià i aquesta família podria ser una família qualsevol, ja que realitzen les activitats corrents que caracteritzen a les famílies; el pare llegeix el diari, la mare cuida del seu nadó... Fins que sorgeix aquesta rivalitat entre pare i fill que protagonitza l’anunci.

Aquest spot podria classificar-se en el gènere de dibuixos animats, o bé, de comèdia, ja que presenta trets característics dels dos tipus. És subrrealista, tot i que ens presenta un trastorn descobert per Freud (psicoanalista i metge del s.XX) que molts experts, encara avui, creuen que es dóna en la primera infància dels nadons.

L’angulació de la càmera varia al llarg del curtmetratge. Al principi, veiem al nadó en una angulació mitja, tot i que, es combina el pla mig llarg quan es vol donar èmfasi a les activitats que el nen fa o a les estones que està amb la mare, i el un pla mig curt per donar-li èmfasi a la seva mirada, que expressa odi i rivalitat cap al pare.

Quan s’enfoca al nadó s’utilitzen plans curts i quan aquest està amb la mare també, deixant en un tercer pla al pare i amb un angle picat per mostrar la seva indefensió davant del que està presenciant. En canvi, quan el pare descobreix l’anunci de Gillete, canvien els plans i la importància passa a ser seva. Aleshores, se’l grava en un primer pla i amb una angulació mitja mentre s’afaita i es dona petons amb la mare. Quan el nadó veu que el pare li està prenent l’atenció de la mare, és ell el que es veu en un angle picat i la seva expressió facial ens suggereix tristesa, però alhora, set de venjança. A la part final de l’spot, el nadó i els seus entrenaments tornen a se els protagonistes i tornen a estar en un angulació mitja. Per tant, veiem com s’utilitzen els plans curts sempre per donar èmfasi i destacar l’expressió facial del personatge que està gelós del seu rival; ja sigui el pare o el fill, depenent de la situació.

Aquest anunci va dirigit, en especial, als pares de família, ja que són els que utilitzen les fulles d’afaitar. Tot i això, és un anunci graciós i divertit que capta l’atenció de tota mena d’espectadors.

Per a ser un anunci és bastant llarg, però com ja hem dit anteriorment, ens estan intentant narrar una història i, per a poder entendre-la sense problemes, no es pot retallar el temps de duració. Del cas contrari, no captaríem l’essència de l’spot.

Centrant-nos ara en l’anàlisi connotatiu del vídeo, veiem que aquest spot juga amb el mite de El Complex d’Èdip, el qual consisteix en l’amor del fill pel progenitor de sexe oposat i el sentiment d’odi cap al progenitor del mateix sexe. D’aquí sorgeix aquesta competitivitat entre els dos, amb la que juga l’anunci . El pare, quan veu l’anunci de les fulles d’afaitar, veu en ell la seva salvació, ja que pensa que si la seva pell es torna tan suau com la del nadó, la mare estarà més per ell. El nadó, al veure que l’atenció de la mare s’està desviant cap al pare, comença a entrenar-se encara més durament fins que, quan ja està suficientment preparat, lluita amb el pare. Quan el fill entra per la porta disposat a enfrontar-se amb el seu pare, aquest s’està afaitant i, de cop, s’acaba l’anunci sense saber qui és el guanyador i amb el nou lema de Gillete: “Fight for kisses”.

Mentre el nadó està entrenant veiem com els colors s’enfosqueixen i es fa de nit. Això ens ajuda a crear un ambient tens, ja que el color gris transmet malenconia, tristesa, penúria, avorriment, vellesa...I el negre transmet misteri, secret, tenebrositat, dolor, desesperació.  En canvi, quan està amb la mare els colors són més alegres i vius; veiem tons de rosa, groc o vermell.

També es juga amb la música de fons, ja que és una música ràpida i engrescadora que ens suggereix acció. En els moments de tensió, però, com quan el nadó està entrant i sospès a l’aire, s’utilitza el silenci.

Pel què fa als codis gràfics, s’utilitzen els subtítols per a narrar-nos la història, ja que si no sabem anglès ens serà difícil de seguir-la, i els codis escrits per donar importància als dos lemes que apareixen al llarg de l’anunci; “Your skin as soft as a baby’s” i “Fight for kisses”.

Per últim, aquest anunci és ric en originalitat i, tot jugant amb una situació que podria ser real (nois que només volen que la mare estigui per ells), es crea una narració còmica i divertida que, segurament, farà que els pares de família comprin aquest producte abans que un altre que no ha estat promocionat o que la seva promoció no els hagi causat cap mena de sensació positiva.